I després de saber dividir les paraules en síl·labes, aprendrem a accentuar-les. Comencem:
- Totes les paraules les podem dividir segons el número de síl·labes que tenen:
Així si tenen una sola síl·laba, les anomenem monosíl·labes, mentre que de la resta en diem polisíl·labes (de fet, les polisíl·labes les podem classificar en bisíl·labes, trisíl·labes… segons les síl·labes que tenen)
Quines són les paraules més llargues en català? Doncs són:
anticonstitucionalment, tetrabromofluoresceïna i tetraclorobenzoquinona cadascuna amb 22 lletres, totes tres compostes i mentre dues tenen 9 síl·labes, la tercera en té 10.
Per tant, quina d'elles és alhora la més llarga i la que té més sil·labes?
Si algú no sap què signifiquen i ho vol saber, el diccionari on pot trobar-les totes tres i el que us recomano, és aquest: http://www.diccionari.cat
 |
| Les paraules al diccionari |
 |
| Portada del diccionari de l'IEC |
- Però hi ha altres maneres de dividir les paraules, i aquí ja hauríem de començar a parlar de síl·labes tòniques i síl·labes àtones.
Com ja sabem, una síl·laba és un conjunt de sons, on, obligatòriament hi ha d'haver una vocal, que s'emeten en un únic cop de veu. (això que acabem de llegir és la definició de síl·laba).
Tenim síl·labes formades per una sola vocal, però mai en trobarem cap amb una sola consonant.
Però, quina diferència hi ha entre una síl·laba tònica i una d'àtona? Molt senzill,
 |
| po-e-ma |
la síl·laba tònica és la que es pronuncia amb més força dins de la paraula, mentre que l'àtona o àtones, ho fa d'una manera més feble. (això que acabem de llegir és la definició de síl·laba tònica i la de síl·laba àtona)
Totes les paraules tenen una, i només una, síl·laba tònica? Gairebé totes, però n'hi ha algunes que no en tenen cap, i d'altres que en tenen més d'una.
Les que no en tenen cap les anomenem monosíl·labs àtons, per tant, són paraules amb una sola síl·laba i sempre es pronuncien com si formessin part de la paraula que porten just al darrere o just al davant, fins al punt que, de vegades, les escrivim enllaçades amb aquesta per un apòstrof o per un guionet: l'esperaven, observem-ho, que al·lucinant, d'il·lusió, van dir-li, els ignoraven…
Les que en tenen més d'una, les anomenem paraules compostes i adverbis que acaben en -ment, de vegades, s'escriuen seguides i d'altres enllaçades amb un guionet: para-sol, espiadimonis, salvavides, penya-segat, malament.
La resta de paraules tenen una sola síl·laba tònica, i en aquestes és en les que ens fixarem ara per explicar com, quan, per què algunes les accentuem (amb un símbol gràfic) i d'altres no.
Però què és un accent i quants accents tenim en catala? Un accent és un signe escrit a sobre d'una vocal que ens indica que aquesta es pronuncia diferent. (això que acabem de llegir és la definició d'accent) Nosaltres, en la nostra llengua, els fem servir per assenyalar algunes vocals tòniques.
N'hi ha de diversos tipus, segons en la llengua que escrivim. Nosaltres n'utilitzem dos, l'obert o greu: [`] i el tancat o agut [´] que ens diuen, quan els trobem, dues coses molt concretes: quina és la vocal tònica de la paraula i si aquesta és oberta o és tancada.
També n'utilitzem un altre, que anomenem dièresi: [¨] i que ens indica que hem de pronunciar diferent a com ho faríem si no hi fos una [u] o una [i]. O, simplement, pronunciar una [u]. De la dièresi, per tant, ja en parlarem en un altre moment.
Però sabem que no posem accent a totes les paraules, si ho féssim, trigaríem molt més a escriure i el text resultant ens semblaria molt estrany. Per aquest motiu, tenim unes regles que ens diuen com, quan i quines paraules hem d'accentuar.
Així, primer hem de recordar el com: a quines vocals els posem sempre [`], a quines els posem sempre [´], i quines poden portar els dos.
I després el quan. El quan depèn de dues classificacions diferents:
- Tenim paraules que s'accentuen segons on tenen la vocal tònica i com acabi la paraula. I parlem d'accents i prou: Saps que perímetre porta accent?
2. Unes altres que porten accent per diferenciar-se d'unes altres paraules que s'escriuen igual, però que no tenen el mateix significat. I parlem d'accents diacrítics. I que dóna, del verb donar, porta accent diacrític?
Quins són els accents que ens donen més feina, doncs? Els que necessiten la o i la e, perquè de vegades són oberts [ɛ] [ɔ] i de vegades són tancats [e][o].
Alguns de nosaltres pronunciem bé aquestes vocals i llavors només ens hem de fixar en aquesta pronúncia i decidir quin dels dos accents posarem, d'altres les pronunciem bé, però no tenim gaire clara la distinció i, finalment, n'hi ha d'altres que ni les pronunciem bé, ni les distingim.
Pels que tenen problemes, hi ha una manera més o menys senzilla d'esbrinar quin dels dos accents hem de posar:
Tots sabem xerrar en castellà, i tots sabem que en castellà només existeix l'accent [´] perquè només hi ha un so per a la [e] i un altre per a la [o].
Podem agafar una paraula que es digui gairebé igual que en català i només es diferenciï per aquestes vocals i fer-la servir de model:
Com diem la e tònica d'intel·ligencia? Com la de cafè en català o com la de café en castellà? Doncs l'accentuem així: intel·ligència.
I la d'esglesia? Doncs l'accentuem així: església.
Com diem la o tònica de pero? Com la d'història en català o com la d'historia en castellà? Doncs l'accentuem així: però.
I la de formula? Doncs l'accentuarem així: fórmula.
Si tot i així no ens en sortim, podem consultar l'enllaç següent, de la viquipèdia, que ens repassa les regles d'accentuació i ens classifica algunes paraules que van amb accents oberts tancats:
ESGLÉSIA; PÓLVORA; HISTÒRIA; ESTIMÀVEU; MÚSICA; GEOGRAFIA; 
